julieta | 2016

"Julieta", by Pedro Almodóvar is a movie that I didn't plan to watch and I think that, as it has happened to me with the few last movies I've watched, it gave me a valuable lesson about life,  family, friends, in fact about us, humans. 

Julieta is a humanist, she teaches ancient greek culture (literature and mythology) when, in a train,  she meets "prónos" a man named Xoan, who is a fisherman from the north of Spain that will change her hole life. They become a family when Artía, their daughter, is born and their story seems to be perfect. 

Nevertheless one day, everything changes, because Julieta discovers that his husband, Xoan has been always seeing her previous wife best friend and spending some days with her when Julieta was visting her parents. That day, Xoan leaves forever and Julieta has to deal with her daughter and the guilt of the situation. 

Even though Artía seems to understand and help out her mother in everything with no complaints, one day, Julieta turns out to be alone in Madrid, the city where they moved since Xoan was gone, because Artía has taken a path where her mother hasn't got a place. 

Almodóvar keeps the audience in tension and in the edge of their seat settinh a perfect timing and exploring the pain of a wife, of a mother, of a woman that has been dealing with a guilt towards his husband and daughter that gnaws her. Because she loses everything she loves and she just deals with the facto of living without them, trying to forget everyday like an addict tries to stop doing drugs. 

This is a movie that makes us think about pain, about the pain that we can cause others, because our lives are made of pieces of other people's life's and when we love somebody we want to be in most of their pieces and want that person to be in our's and when that is no longer like this, because of many reasons, we don't even know because, in fact, we don't put ourselves in the place of the others and, what is more important, we don't really think clearly about what we (as individuals) want and which consequences has all that. 

Time to time (tiempo al tiempo). Because life teaches us about all this, because things sometimes aren't easy and quick and we need to feel to understand how other people feel or felt as well. 

Just like the poster.

-------

[CAT] Julieta, de Pedro Almodóvar és una pel·lícula que no havia planejat de veure i que penso que, com m'ha passat últimament amb altres pel·lícules, m'ha brindat una gran lliçó sobre la vida, la família, els amics, etc; de fet, m'ha donat una lliçó sobre nosaltres, els humans.

Julieta, el nom de la protagonista, és una humanista que dóna classes de cultura grega (literatura i mitologia què, en un viatge de tren, coneix "prónos", un noi que és diu Xoan, pescador de Galícia. que canviarà la seva vida. Aquest parell, es converteixen en familia cuan Artía, la seva filla, neix. Tot la seva història sembla un conte de fades.

No obstant, un dia, tot cambia, perquè Julieta descobreix que el seu marit, Xoan, ha estat veient la seva ex-dona i passant uns dies amb ella mentre que ella ha estat visitant els seus pares. Quan li ho recimina, Xoan marxa per sempre i Julieta ha de lidiar amb la seva filla i un sentiment de culpa que la supera.

Tot i que Artía sembla entendre la seva mare i l'ajuda tant com pot sense cap quiexa, un dia, Julieta es troba sola a Madrid perquè Artía ha decidit empendre un camí on no hi ha cabuda per la seva mare.

El director, Almodóvar, aconsegueix matenir al público amb tensió, enganxats a la cadira, sapiguent calcular molt bé els temps d'exploració del dolor d'una esposa, d'una mare, d'una dona que ha estat convivir amb la culpa pel sea marit i la seva filla que la supera. Es veu com una persona perduda que intenta olvidar cada dia la seva situació com un addicte intenta deixar les drogues.

Per tant, estem enfront una película que ens parla sobre el dolor, sobre el dolor que podem causar als altres, perquè les postres vides estan conformadas per petits trossets de vida del altres i, quan estimen, voldríem que el máxim de trossets d'aquella persona estiguessin dins nostre i quan això ja no és així - per la raó que sigui - no ens adonem del dolor que es pot causar perquè no ens sabem posar en la situació del altres i, el que és més important,  a vegades no fem ni l'exercici de veure quines seran les conseqüències dels nostres actes.

Tiempo al tiempo, que dirien en castellà. La vida ens ensenya tot això, perquè les coses a vegades no són fàcils i ràpides com voldríem i necesitem sentir per entendre el que van viure o estan vivint altres persones.

Com el pòster.